Ja fa deu anys de la implementació del Pla de Bolonya[1] el curs 2010-2011 en el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). S’anunciaven canvis rellevants per a l’ensenyament universitari que vindrien de la ma del canvi (tecnològic, social i econòmic) de l’entorn laboral. Competències professionals que han passaven de ser una opció a un requisit per als alumnes[2].
A més a més, s’observa que les empreses i organitzacions a les quals els alumnes accedeixen després de la formació ja actuen en aquest sentit, segons consta a l’informe del Joint Research Centre “Towards a Mapping Framework of ICT-enabled Innovation for Learning” [3]. Els llocs de treball en el futur pròxim estaran basats en els principis de l’aprenentatge al llarg de tota la vida (life-long learning); s’espera que el ciutadà del futur canvie diverses vegades d’ocupació i que s’haja d’adaptar i adquirir coneixements nous al llarg de la carrera i vida laboral, que serà més longeva. Els ciutadans (estudiants) es veuran abocats a utilitzar les noves formes d’aprenentatge més flexibles i concretes per al desenvolupament de competències noves, fet que donarà pas a un canvi de paradigma que evoluciona de manera patent.
Paral·lelament, la incorporació de les noves TIC en tots els àmbits socials en la última dècada, ha posat evidenciat l’arribada d’una nova era a la qual es denomina “societat de la informació”: La importància del coneixement, la naturalesa global de la societat, l’intercanvi ràpid d’informació i el grau de col·laboració informal són algunes de les característiques que s’associen amb aquesta idea de societat [4] que ja podem observar en el present.
Per a determinar si la formació rebuda pot preparar els alumnes de manera adequada per tal d’afrontar la vida en la societat del futur, Redecker i els seus coautors[5] identificaven les competències rellevants en els anys següents i no es van equivocar. En el seu treball, postulaven que per a donar resposta a les noves necessitats, en el centre de la formació del futur hi hauria la personalització de la formació, les metodologies col·laboratives i l’aprenentatge a través de canals informals. El procés d’ensenyar-aprendre hauria d’enriquir-se i passar a ser un procés “d’ensenyar a aprendre” i “d’aprendre a aprendre”.
Quin paper juguen les TICs en aquest context?
Les TIC incorporen un gran potencial didàctic, donada la navegabilitat i viabilitat d’aquests en entorns audiovisuals i interactius, entre unes altres característiques. Tant és així que des de 2010 cap aquí, hem pogut observar una “explosió” de tot tipus de “tecno-provatures-pseudo-experimentals” en la docència universitària publicades en la literatura de recerca docent en educació superior. S’han implementat blogs, wikis, xarxes socials, canals de youtube, clickers, kahoots, vídeo tutorials… que bàsicament han anat a complementar les tècniques clàssiques de docència: classe magistral, exercicis pràctics i exercicis d’avaluació. És a dir, el que han fet no es provocar un canvi de paradigma necessari si no “reforçar” les estructures d’ensenyament unidireccionals i el rol passiu dels estudiants.
QUÈ CAL REALMENT? MÉS DOCÈNCIA
Bàsicament deixar de marejar-nos amb les TICs i fer més docència. Per tal de que els alumnes aprenguin com han d’aprendre de forma continuada a adquirir noves competències i coneixements de forma constant, no basta amb la formació recolzada. Les metodologies per a l’aprenentatge actiu i col·laboratiu ja no són una opció si no una necessitat. I tot i així les iniciatives d’aquest tipus es continuen considerant arriscades. Moltes d’aquestes iniciatives topen amb institucions brutalment rígides i han vist minada la capacitat de generar impacte real, veient-se limitades a petits experiments aïllats sense impacte en el contingut curricular. Però no per això no s’ha deixat ni s’ha de deixar de fer. Vaig a parlar de tres llibres en els que baso la docència:
- Calidad del aprendizaje Universitario. Biggs, J. (2015)
- Dar clase con la boca cerrada. Kinkel, D. (2008)
- Flipped Learning. Aplicar el modelo de Aprendizaje Inverso. Prieto Martín, A. (2018)
Per fer-vos ho curt i no fer espoiler, la combinació dels tres llibres vos deixa amb una filosofia molt senzilla: 1) Cal treballar-se molt les classes: bon mètode, planificació i renovació constant dels materials, 2) Cal callar molt i utilitzar el silenci com una ferramenta valuosa per a provocar la interacció i el diàleg (podríeu dir mètode socràtic, si voleu), 3) zero tolerància a la passivitat: les activitats de les sessions obliguen a haver-se de preparar les classes.
Què ha supoSat la irrupció de la pandèmia i les mesures de confinament?
A alguns ens ha trobat més preparats que a altres però, m’atreviria a dir que, amb la crisis del covid-19 s’ha produït un salt endavant d’uns quants anys, fins i tot una dècada sencera, en el que es refereix a la implementació de tècniques interactives i de participació amb suport tecnològic. Ara ja no era el cas de fer pseudo-proves, ara ens hem hagut de buscar la vida per a fer docència exclusivament amb plataformes i tecnologia. Les institucions s’han hagut de mullar. Alguns docents, sense quasi ni adonar-se, han “donat la volta” a la seva docència, han hagut de planificar i compendiar continguts. I segurament tots hem aprés una bona lliçó: tot i el gran potencial de les TIC en la formació, l’adopció d’aquestes en les aules i les metodologies docents no és de poca importància.
Fa uns anys, en un capítol que vaig escriure:
“Es pot donar la situació que es pretenga incorporar les TIC sense tenir massa clara la finalitat per a la qual s’estan introduïnt. Partint de la base que les TIC no són una solució als problemes de disseny curricular, sinó que, precisament, per ser útils han d’estar sostingudes per un bon disseny de les matèries, aquestes no són ni més ni menys que una eina que es pot (i s’ha de) tenir en compte per a dissenyar el procés formatiu”.
García-Cárceles, B., & Román de Lara, M. V. (2012). Tutorials dinàmics per a la docència en assignatures d’estadística: l’aprofitament de les TIC davant de la transformació del paradigma docent en el context de l’EEES. In J. M. Pavía, R. Martínez, F. G. Morillas, & B. García-Cárceles (Eds.), DOCENCIA EN ESTADÍSTICA, EXPERIENCIAS DE INNOVACIÓN (pp. 211–226). Valencia: ADD Editorial. Link
El disseny dels continguts per a les TIC, per tant, ha de considerar les particularitats de l’aprenentatge a través d’Internet, les característiques dels recursos metodològics que hi ha disponibles en aquest entorn, així com les necessitats que el docent mateix detecta que poden ser cobertes amb la utilització d’aquestes eines. Cal estar preparat i format per a alinear bé el contingut docent en un context online. Qui ha intentat “seguir com si res” es deu haver sentit com el locutor de la ràdio, sense saber si algú l’estava escoltant realment.
Per la seva banda, els alumnes també han rebut una bona sacsejada. S’han trobat havent de confrontar activament l’aprenentatge. Havent de ser molt més proactius i tirant de continguts online, vídeo-trucades…. han col·laborat més i s’han parlat molt més, segur.
La dinàmica de les sessions online és diferent a la presencial, es clar. Com a professora no la canviaria. El contacte amb els alumnes el trobo necessari i sento que soc més efectiva “en el directe”. Bé, soc conscient que els trobo més a faltar jo a ells que ells a mi. I ho sé per que com a alumna haig de reconèixer que soc prou bandarra. En aquesta foto em teniu atenent a un seminari online de la London School of Economics 😉
… sense perdre detall i fent preguntes al final. Estic segura que els meus alumnes fan tres quarts del mateix sempre que tenen la oportunitat.
Per acabar centrant una mica la discussió que se m’ha anat per pataneres, només dir que el confinament ha tingut una part clarament positiva: ha fet que tots, alumnes i professors ens movem de les nostres zones de confort. La part negativa ha estat, òbviament, que haver d’adaptar docència ja planificada totalment presencial i sense materials interactius/online a una docència telemàtica ha sigut un calvari per a tots.
Recomanació general: llegiu els tres llibres que vos recomano, renoveu materials, gireu la docència i practiqueu el silenci a l’aula presencial i a la online, també 😉
[1] El Procés de Bolonya: <http://www.educacion.gob.es/boloniaeees/que.html>.
[2] Mien, S., Filip, D., & Sabine, D. (2002). Nuevas vías de aprendizaje y enseñanza y sus consecuencias: una nueva era de evaluación. Boletín de La RED-U, 2(2), 13–30.
[3] Kampylis, P., Bocconi, S., & Punie, Y. (2012). Towards a mapping framework of ICT-enabled innovation for learning. Luxembourg: Publications Office of the European Union. EUR 25445 EN. https://doi.org/10.2791/89492.
[5] Duderstadt, J. J. (1997). The future of the university in an age of knowledge. Journal of Asynchronous Learning Network, 1(2), 78–88. https://doi.org/10.24059/olj.v1i2.1933.
[4] Redecker, C., Leis, M., Leendertse, M., Punie, Y., Gijsbers, G., Kirschner, P., … Hoogveld, B. (2011). The Future of Learning: Preparing for Change – Publication. Publications Office of the European Union. https://doi.org/10.2791/64117.
ibeleni 
Leave a Reply